UN FINAL INESPERAT

Vaig mirar-la. Em vaig fixar en els seus ulls. La seva mirada era perduda. Freda. Morta.Vaig obrir el calaix. Em vaig decidir pel ganivet més afilat. Menys  complicacions. Sense pensar-m’hi gaire, vaig fer un cop brusc, i el seu cap, es va despendre de la resta del cos amb un esquitx de sang. No tenia manies. A alguns els agradava la carn de porc, altres de vedella. Jo no. Jo la preferia a ella.

Vaig engegar la cuina. Foc lent. Vaig triturar la resta del cos. Vaig amanir-ho per millorar el gust. Oli, sal i pebre. Vaig ficar-ho tot a dins d’una cassola. Ara tan sols havia d’esperar. Mentrestant vaig aprofitar netejar la sang, que regalimava sobre el marbre, amb una baieta.

Al cap de mitja hora tota la casa estava impregnada d’una olor molt forta. Desagradable per l’olfacte de molts.

Vaig apagar el foc i vaig servir-me’n un plat.

En tastar-ho en vaig ser conscient. M’havia oblidat d’un petit detall... les espines.

                                                                                                                                   Maria Tarradas